A vegades hom voldria ser com el Don Joan de Palau i Fabre: l'alquímia de la sang cremant fort! Com ell, penetrar totes les dones no per extreure'n gaudi propi sinó per provocar el dolor d'altri... Cavant en el fons de la terra per cavar el fill que mai no naixerà, i penso en Eliot per dir que no és la terra qui està devastada, és l'home que és ja, per sempre, exhaust.
A vegades les dues percepcions són perfectament compatibles, ara bé, la misogínia s'embruta aleshores, i ens descobreix estèrils i garriguers. Massa beneits, i la ignorància pesa, i el dolor fa mal, i el foc crema, i l'aigua vessa, però l'esperma no sempre engendra, i aquí ni pesta ni pesta: la cosa està morta, tots suant i surant a les vostres cases, habitacions tipus llaunes de sardina patint la calor de l'esperit.
Bé, sóc bon al·lot, aquí teniu dues fotos de na Joana Maria Sansó Mascaró de quan la PEDRA FOGUERA va cremar molt a Lloseta: al final la bèstia va guanyar, i va convertir la resta en cendra. La genial pira funerària!!!
Avui radio, després recital...
Quan acabarà la puta misèria mental?
Sort que na Bel ja ha tornat de Nova York!
Lord Alorda
forever
1 comentari:
Sens dubte, la primera foto d'aquest post, amb les cares d'aquestes quatre bones ànimes tot esperant Godot, mereix ser emmarcada i guardada en un lloc de privilegi.
Hhahahaha, boníssima!
Publica un comentari a l'entrada