( Friedrich Hölderlin)Alabanda tenia un aire amoïnat, que jo no li coneixia. "Quan mire una criatura -va dir- i pense com serà vergonyós i corruptor el jou que haurà de portar, i que passarà misèria com nosaltres, i que buscarà homes de debò, com fem nosaltres, i preguntarà per la bellesa i la veritat, com nosaltres, i que morirà sense haver donat fruit perquè haurà estat sol, com nosaltres... ah!, em dic, tragueu dels bressols els vostres fills i llanceu-los a un riu, per estalviar-los almenys la vostra vergonya!"
"Alabanda -vaig dir-, segur que les coses canviaran."
"Com vols que canvien? -va respondre-. Els herois han perdut la seua anomenada, i els savis els deixebles predilectes. Els grans fets, quan no s'esdevenen en el si d'un poble de molta noblesa, no són altra cosa que una batzegada en un front insensible, i les paraules elevades, quan no ressonen a l'interior d'esperits elevats, són com el murmuri esmorteït d'una fulla seca enterrada en el fang. Què vols fer-hi?"
"Vull agafar una pala -vaig dir- i llençar aquest fang en un clot. Un poble en el qual l'esperit i la grandesa ja no generen ni esperit ni grandesa, no té res en comú amb aquells pobles que encara estan formats per homes; és un poble que ha oblidat les lleis; i és una bestiesa, una superstició, voler continuar honorant cadàvers així, éssers inànimes, com si posseïren solament un esperit romà. Deixem-los estar! L'arbre sec i podrit no pot quedar plantat perquè roba llum i vida a la vida jove, la que madura per a un món nou."
Alabanda se'm va tirar a sobre, va abraçar-me i els seus petons van arribar-me al cor. "Germà d'armes! -va dir-, estimat germà d'armes! Ara em sent ple de força!"
Fragment d'Hiperió, de Friedrich Hölderlin, en traducció de Jordi Llovet (convenientment valenciantizada, però ;-))
"Alabanda -vaig dir-, segur que les coses canviaran."
"Com vols que canvien? -va respondre-. Els herois han perdut la seua anomenada, i els savis els deixebles predilectes. Els grans fets, quan no s'esdevenen en el si d'un poble de molta noblesa, no són altra cosa que una batzegada en un front insensible, i les paraules elevades, quan no ressonen a l'interior d'esperits elevats, són com el murmuri esmorteït d'una fulla seca enterrada en el fang. Què vols fer-hi?"
"Vull agafar una pala -vaig dir- i llençar aquest fang en un clot. Un poble en el qual l'esperit i la grandesa ja no generen ni esperit ni grandesa, no té res en comú amb aquells pobles que encara estan formats per homes; és un poble que ha oblidat les lleis; i és una bestiesa, una superstició, voler continuar honorant cadàvers així, éssers inànimes, com si posseïren solament un esperit romà. Deixem-los estar! L'arbre sec i podrit no pot quedar plantat perquè roba llum i vida a la vida jove, la que madura per a un món nou."
Alabanda se'm va tirar a sobre, va abraçar-me i els seus petons van arribar-me al cor. "Germà d'armes! -va dir-, estimat germà d'armes! Ara em sent ple de força!"
Fragment d'Hiperió, de Friedrich Hölderlin, en traducció de Jordi Llovet (convenientment valenciantizada, però ;-))
2 comentaris:
Hi has tornat...hahaha, me n'alegre. De fet, l'altre dia vaig estar apunt d'agafar-te'l, que el pobret meu el tenies arraconat entre la faramalla de planetes.. Xe, tu si és que l'Antònia en sap bona cosa...
"He tornat altre cop, oh bella, oh trista Europa" Ai las, amic meu, sempre s'hi torna, sempre, sobretot a certs llocs. L'antònia? Home, la pedagogia se la deixava a casa. Normal que incitara a la còpia subversiva... Sort, però, que anys després alguns estiguem recuperant aquells llibres, perquè certament valen mooolt la pena.
ps (per cert, vés espai, que se t'està apegant l'accent andalús... :P)
Publica un comentari a l'entrada