LOS CRONOCOÑOS

Un empestat i pedra foguera ha quedat demà amb un dels més grans poetes vius de la nostra llengua. Un d'aquests "genis que escriuen": s'ha de reivindicar abans que formi part ell també de l'eternitat. Ahir vaig anar a veure LOS CRONOCRÍMENES: qui vulgui cinema complex, científic i intel·ligent, un cinema diferent, el convido a anar-hi o, en tot cas, que m'ho digui quan me la compri en DVD quan surti d'aquí uns mesos: ja està a la llista meva de compra JA PERÒ JA! Me va agradar molt. Estic en camí a punt d'anar a donar menjar a les gallines i regar domatigueres, pebreres, cebes enterrades i tendres, cogombrols i carabassons: l'espectacle sol ser fascinant, contemplar la fugida del sol mentre dónes vida vegetal i mineral a aquestes coses que després t'alimenten l'esperit. I veient que sóc incapaç d'escriure poesia (sí, Galan, ja sé que l'altre dia en vaig fer un pel blog de'n Cervera, però per a mi fer poesia implica estar involucrat en un projecte arquitectònic de connotacions immenses dins l'esperit, i res d'això està prenent forma) ja he començat a donar cos (mental) a una novel·la que fa temps estic redactant dins del cervell: es titularà ELS ALBONS (Pau, hem de xerrar!) i en setembre estarà acabada: una novel·la sols es pot escriure en estiu, quan brolles de suor damunt la cadira i les paraules fugen de tu com si sortissin de ta pell. Amb el fred els mots queden a dins "i tots vivim dins les coses"... M'en vaig a donar vida a la terra. I sí, ja sé que ni la imatge ni el títol d'aquest post no tenen res a veure amb res, però segur que tots ho heu llegit... ITADAKIMASU!

lord alorda