dimecres, 23 de juliol de 2008

matins-punt-NO


Ara, quan em llevo, baixo la persiana verda de la finestra que mira a l’est perquè no se’m fiqui el sol a casa.

No sé què m’ha empès a prendre aquesta decisió: potser el consell de la veïna, la xafogor dels migdies mentre pico absurditats a l’ordinador sense descans o el desig que el temps em faci l’amor i parim un dia gris, amb una pluja fina com anglesa.

Ara, quan em llevo, entro a la dutxa i faig girar l’aixeta cap a la dreta perquè l’aigua ragi glaçada.

No sé què m’ha fet canviar de costum: potser l’amiga que diu que amb la calenta la pell em farà pelleringues més de pressa, l’escalfor del meu cos quan em llevo darrerament enfebrada o el desig de castigar la meva pell puta amb un fred que crema.

Ara, quan em llevo, no em sé despertar sense sentir-te a la vora desenlleganyant-me l’ànima i el cony.

Ara, quan em llevo, encara tinc son.

2 comentaris:

bel ha dit...

T'has tallat els cabells i estàs molt guapa. Però a tu també et cal foc :)

Joan Tomàs ha dit...

Si és tan sòrdid ton despertar, acluca els ulls, jeu de biaix i troba el son perfecte, axiomàtic, que et retorni a les antigues disbauxes òrfiques.

L'estiu és un perenne desengany amb un demà sempre paorós.