Post mortem

Dia fou, és i serà tudat. S’exaltarà una fortor de guaret i garriga: començarà l’envestida dels déus, devoradors fonedors de la història. El contagi farà esclatar les vergues en mestalls de ferreries i serà densa, feixuga, l’esperma fulgent de la matinada. S’ofrenaran les boques com úters en salvatge estat d’erosió. No sabrem parlar. Callarem de nou i serà el cel. De tot d’una defallirem: llegirem la comèdia en els ulls estults de l’altra. Els galls pujaran als salzes, cantaran grocs els nostres ventres flàccids, pudents farcells que xiuxiuegen, cames dòcils de barba densa. Ho sabrem. Ho parirem des de les vísceres com arrels condemnades al terror del migdia. Contemplarem, nues, farcides de matrius histèriques, com un astre introdueix el seu membre ardent dins la boca extenuada de la fosca.

D'Els Jorns

Vull dedicar aquestes paraules al poeta i professor Manel-Claudi Santos, guanyador l'any 1979 del Premi Ciutat de Palma amb Rapsòdia nocturna, que m'explicà Llull i March quan jo tenia 15 anys i discutírem àrduament en una sola ocasió sobre el feixisme de Martí de Riquer i de Mario Vargas Llosa. A la seva memòria: avui que m'he assebentat del seu òbit.

PD: M'enrecord també de tu Jaume, que ets a l'altra banda de la bassa. Que la teva incontinència ens desvetlli els més profunds secrets de l'existència. I de tu Laia: no perdis l'afany de conèixer mon esperit. És escena i laboratori.