FOLLADA CÒSMICA

Als Incontinents Eufòrics, nus
A la Dama Nit, nua
I als empestaires, empestats i empestadors

El silenci interpreta el silenci
en la cambra on les ombres de la fosca
són paraules de voler, de voler-ne més
d’aquest silenci intèrpret del silenci
dins la cambra on tot és fosc
menys l’esprit de la nit que havia mort,
prô se’n cansà:
tot era igual, ningú deia res,
quasi tothom sense cua
i qui ni’n quedava la feia callar
“quieta, no et moguis, no fos cas que s’adonessin
que sóc la bèstia del principi evolutiu del gran teatre,
que sóc l’acte predador
i les obscenes escenes tròfiques de l’obra”
i perxo tornà, per tenir cua, tenir-ne i moure-la,
i per ser-se fosca amb punts de llum,
que en cos d’humà, és com tornar per ser el reflex
de cada llavi damunt l’altre:
sóc l’ombra de la boca
sóc l’espera del bes
sóc el mot prenyat d’amor
sóc l’ idioma que no veus prô que té gust
i aquí sí que tothom diu, que tothom fa,
que tothom s’és i que no es torna,
que no es torna de cap manera
perquè és figura sense contorn,
perquè està fet de barrejat, de sang i d’aigua,
i els sucs, com la nit,
prenen la forma de la set que fan passar, passar de llarg,
dels dits per on s’escolen i dels forats que van a omplir.
El silenci interpreta el silenci
en la cambra on les ombres de la fosca
són paraules de voler.
Se n’ha anat la llum:
es fa carn el desig d’apagar llums,
es fa l’orgasme l’instant de l’apagada,
s’exalta la lluminària de la lluna,
s’agafen les estrelles,
es despullen els satèl·lits,
entrecuixen els planetes,
es toquen les constel·lacions,
ragen les òrbites del desig,
sospiren, criden!, les gravetats,
saturn és flor de l’aire,
s’engendren horitzons,
i la paraula, que just arriba en cada dia, en cada fet,
la conseqüència, i el motiu!, de l’univers escorregut.

blanCalluM