divendres, 25 d’abril de 2008

post-parida

He demanat a les veïnes que no s'enfadin.

-Pensin que, d'aquí qui sap quan, els arreglaran l'edifici i pintaran les baranes dels balcons de franc, els de l'Ajuntament.

Han posat cara de no entendre'm. No sé si ha estat per la llengua o per l'afonia meva d'avui, que ve d'ahir.
Llavors he assenyalat amb el dit tremolós de la ressaca la placa d'en Papasseit, a l'altra banda.
La fesomia de les tres veïnes s'ha mantingut estàtica, encarcarada. No m'explico. No m'ho explico.

"Aquí s'hi van entonar i entomar les pestes poètiques primeres i primàries del segon mil·leni", hi dirà.

I alguna dels principals, també.

Llavors ningú es queixarà si pugem al terrat a dir les llunes.

Trobo que el meu lloguer fa cada cop més riure. Quan valen les ganes de regalar versos, de dir besos, de cantar història, de beure's el temps amb copa i demanar desitjos a un branquilló de romaní?

Gràcies per l'empastifada, per l'empatollada, per l'empolainada, per l'empassada, per empestar-me.

1 comentari:

Joan Tomàs ha dit...

Varem fer bé de no romandre al terrat. La tendència al suïcidi de'n Galan s'hauria activat i en plena follia amok s'hauria precipitat al buit. N'Enric li va semblar bé el teu pis, fins i tot va cantar. A mi encara em sembla car però he de confessar que la teva room em va impressionar postivament.

Cap placa parlarà de nosaltres. Ens manca essència. Tota devoció, tota construcció és en va.

Bon cap de setmana...