A FER-SE ESTOFAR UN LLUÇ

PASTITX, VARIACIÓ O REPRESA DE MAX JACOB o UTILITZANT ELS OSSOS D’EN MAX PER A FER-NE UNA ALTRE COSA
(del poema el Carrer Ravignan)

“Totes les primaveres puja al castell de Figueres per fer-se estofar un lluç”, diu en Quico Palomar. I tanmateix, sempre són distints tots els orígens! A les mateixes rels, hi ha deliris o vertígens, car tots nosaltres, que passem per la Plaça del Dubte, parim els punts per a la serp de la pregunta! Aquest és No-Ho-Sé-Pas! Allà hi ha en Caga-Dubtes! La Incertesa és la font d’abans del raig! En Titubeig és a l’extrem d’un faristol fet de til·lers quan canta el grop. Na Vol-i-Dol i na Santa-Poc-Encomanada són les dames del castell. Però a tu, vell parrac, a tu, que a cada jorn véns a ser-te realitats encara vives quan jo encara no sé on dar-les, a tu que no et conec, espellifat i antic parrac, a tu, parrac, t’he posat el nom del nom de cada cosa, t’he posat Paraula.

blanCalluM
27
4
8