Defecte papallona

Moc lleument els dits, com un batec d'ales minúscules. Només això, moc lleument els dits, sense gairebé tocar-te, sense buscar-te. I sento que hi ha un terratrèmol a l'altra banda de la Terra, representada metafòricament per una pell eriçada i un moment incert en què no saps si respirar. Lleument, moc els dits. I no m'enganyen les converses animades, ni la música, ni el fum. En realitat, s'ha fet un silenci tan dens, a l'altra banda de la Terra, que es confon amb el soroll present. És estrany saber que cada gest petit (jo només moc lleument els dits) pot provocar tempestes i desordres generals, i grans desplegaments pirotècnics perquè no surti a les notícies que he mogut, lleument, els dits, i que a Nova Zelanda ara mateix cremen boscos i recers. Em moc poc, i ja no parlo. L'última vegada que vaig xiuxiuejar una espurna d'idea es va apagar una estrella, es van eixugar els mars, una vella va cridar. Jo no entenc aquest defecte papallona que ho magnifica tot. I callo, i no em moc. Lleument els dits, només, de tant en tant. Per sentir que no és veritat que m'estigui tornant larva a punt de desaparèixer dins una crisàl·lida bruta. Per sentir que puc sentir, encara, la teva pell eriçada com un terratrèmol a l'altra banda de la Terra, i que la música no para, i que no s'acaba el món.