Me’n vaig a la mort amb en Jack
[en direm suïcidi col·lectiu]
les gavines ja ens envolten
com voltors a lu no viu,
la mar s’enrabia
faig peuets amb les ones
el cel es corre sobre meu,
el sol soleta m'abandona
i els mugrons se m’enfilen
volent callar els llamps,
volent cridar els trons;
prò quan quasi perdo el pols
la mar es calma,
la pluja es fa amiga
de les meves llàgrimes
i l’Argentina ve fins a mi
amb transatlàntic i un paraigües,
a salvar-me;
el sol de tarda pon un ou
i tres arcs de Sant Martí a la sorra
l'aire salat em fa pessigolles
i la meva ànima es pixa de riure
i jo me’n torno al món a viure
que aquí, a la mar, morir-se costa!
vint-i-buit d'abril de poesia
que aquí, a la mar, morir-se costa!
vint-i-buit d'abril de poesia
2 comentaris:
La meva resposta és el següent post.
i jo diré que no sé per què cada cop que parlem de sexe hi surt un 'només' al davant i el meu nom al darrera. Putus poetes!
Publica un comentari a l'entrada